Os esperamos con ilusión!
Ajudar una ànima a creuar el Vel és alhora dolç i agre. Però un cop davant dels Déus, i reunint els Ancestres per a què l’esperin i l’embolcallin en aquest nou Camí, una sent agraïment i Amor per sobre de tot. Que l’ànima sàpiga que ha deixat un llegat, que ha fet una bona feina, que els seus errors han estat perdonats i que pot seguir el seu camí sense mirar enrera, sense por, és una sensació càlida, i el somnriure que veus quan creua a la fi, reconfortant. La mort és un llindar més, cap a una nova vida diferent, cap al que realment som, per decidir quin camí seguirem a partir de llavors.
Que el trànsit sigui fluit, sense por ni dolor.
Tots sabem que quan més connectats estem, més practiquem, més reforcem la nostra relació amb l’Altre Món. Jo sóc animista, i dins la meva tradició la part xamànica és bàsica. Per tant la devoció diària als meus Esperits guíes, Deitats i Ancentres és necesària.
Ara ve el però: hi ha dies que estic tant feta pols que no tinc temps de res, o em ve de gust tirar-me al sofà amb alguna sèrie, o matar monstres a l’ordinador o a la Xbox. I llavors no curro. I arriba un punt que em foten una puntada de peu per obligar-me a currar.
Per això vaig començar a pensar formes simples de devoció diària, moltes gairebé a nivell simbòlic, ja que no fa falta grans rituals, de vegades un cant amb el tambor, una petita pregària curta… ja és suficient.
Tinc un altar bastant gran a l’estudi, que és on paso la major part del temps, amb 4 espais diferenciats, 3 per cadascuna de les meves divinitats principals, i guíes i un pels ancestres. Cadascun té una espelma, i un plat d’ofrenes. Encenc les espelmes, una mica d’encens i prego o dóno gràcies davant d’aquest altar cada día. I un acte tant simple em connecta moltíssim.
A part, vaig organitzar el calendari amb la feina devocional (festivitats apart), dedicant un dia als Esperits, divinitats… i buscant una petita pràctica de devoció que em pugui connectar cada moment, volía que fos quelcom simple, que fins i tot a la feina em pogués servir. Va quedar així (tot i que és molt orgànic i canvia):
Dia abans de la lluna decreixent : Ancestres -pràctica devocional amb el Mala de calaveres fet d’ós. Repasso aquells que han marxat, honorant-los perquè ells són les meves arrels i ells m’atorgen l’adivinació.
Dia de la lluna decreixent: Vindos-Cernnunos -anell devocional, un torque amb caps de carner. Sigui on sigui aquell dia és seu.
Dia després de la lluna decreixent: Daemon+ Terra dels Vents. Aquestes són pràctiques pròpies al Món Superior i a l’Inferior.
Lluna Fosca: La Senyora Velada (Kolyo) -clau grossa que duc penjant, i que sempre em col·loca en punts liminals.
Dia després de lluna fosca: La Senyora de la Caldera de la Transformació.
Tres dies després de la celebració anterior: Perséfone. -collar roig-sang i magrana.
Dia abans de la creixent: les Disir i Rosmerta
Lluna Creixent: Tàndem Freyja-Holda -pràctica de Seidr
Dia després de la Creixent: Senyora i Senyor Sota la Muntanya ( La Senyora de la Cort Feèrica i el seu Senyor Bersabuch) centrats en Montserrat i en la Cort Feérica.
Dia abans de la lluna Plena: Esperits familiars
Lluna plena: treball de Lunació + Terra de ls Vents
Dia després de Lunació: El Senyor Roig i la Deessa de Foc (Tubal +Sunnu) -normalment día de creació boja, o d’endevinació oracular
Ja sé que molt pensaran: quin bativull de divinitats! eclèctica? no exactament, politeísta, honorant les arrels de la terra, íbera-celtíbera-romana-germànica… i perquè… per què canviar el que funciona?
Així que us pregunto, què feu vosaltres amb el difícil tema de la devoció diària?
Ritual per donar la Benvinguda al Canvi
Encén un foc en un recipient a prova de flames i invoca l’Esperit de l’oest.
A l’Oest, on el Sol es pon, parlem de canvis i finals. On la Deessa va veure el ser reflex, al mar, i s’enamorà, on la Tardor retorna, tacant-ho tot de roig ataronjat. Flueixo.
A l’Oest on l’Anciana del canvi espera, em giro.
A l’Oest, el lloc del coratge, de l’Atrevir-se a mirar cap endins, jo busco.
A l’Oest, on els sentiments profunds com llacs quiets reflecteixen, jo rebo.
A l’Oest, on les onades trenquen per retornar de nou com a marees, em sano.
A l’Oest ib le saigües flueixen i els rius córren, segueixo.
Grans Poders de l’Oest, us invoco per a que em brindeu els vostres dons per duur-me endins.
Sé que m’aferro amb por al que he d’alliberar, miro a l’Oest buscant coratge. Coratge per deixar anar, per mirar endins, coratge per sanar, coratge per seguir i per continuar tenint fe.
Jo et crido, Senyora dels Canvis, Senyora de les Transformacions, t’ofereixo les meves ferides per a ser sanades. La meva creença de que el passat no pot ser canviat, que el mal que s’ha fet es per sempre.
Deixo caure aquestes imatges, com les fulles cauràn dels arbres, segures en el seu coneixement que el futur duu un nou creixement i fruits i abundancia al seu temps.
Traducció de la web de F. Owlsdottir, ara extincta.
Imatge pròpia
Material extret de Bruixes i bruixots. Joan Amades. Biblioteca de Tradicions Populars. El mèdol.2002. primera edició 1934.
“… la reproducció, segons els primitius, no era deguda a la confusió dls dos sexes, sinó a un favor dels esperits. (…)la familia era dirigida i regentada per la dona, considerada coma favorida i estimada dels esperits (…). Aquests li revelaven els misteris de la màgia i la iniciaven en la seva complexa i tèrbola pràctica. El primer sacerdoci fou femení. (…). Quan la màgia perdé prestigi per iniciar-se la religió, es donà als vells esperits (…) un sentit de divinitat (…). Eren amics de la dona i la protegien.”
Diu Joan Carnicer Torrent al pròleg que no és gaire difícil que la religió institucionalitzada veiés aquestes persones que tenien tractes directes amb els esperits com un focus de competència. Si hi havia dones que guarien amb els seus preparats de plantes remeieres, d’alguna manera estaven fent un paper que no és ben bé humà, usurpant una de les funcions de la divinitat. Només calia fer entrar en la ment del poble que no era amb els esperits amb qui tenia tractes, sinó amb el Diable en persona. (…). Una manera molt fácil de desprestigiar un fenomen i el col·lectiu que el practicava, expolsant-se qui feia nosa i intentant fer desaparèixer tota una série de coneixements adquirits en un procés de molts segles. A més, aquesta febre també servia per fer denúncies per simples enveges o desavinences veïnals.
Joan Coromines al Diccionari etimològic i complementari de la Llengua Catalana fa recerca de l’origen del mot bruixa, ja compilat en català al segle XIII en el sentit que tè ara el trobem a les Ordinaciones de la Vall d’Àneu de 1424 on “el legislador fulmina contra les que han de nit ab les bruxes al Boch de Biterna”.
Coromines postula a favor de l’origen cèltic del nom: VROIK-SA, druida o pagana de la bruguera 1. I matisa: “I si la bruixa vola o balla a cavall d’una escombra, és com a sí´mbol de la bruguera que freqüenta, perquè la granera o escombra rústica és de bruc”.
Nota sobre el mal i la màgia “negra”, diu que si bé Amades documena a casa nostra en el primer quart del XX, sembla que pertanyin a cultures d’altres latituds, en què están més desenvolupades.
Per nosaltres bruixa és sinònim de dona sàvia, que no culta necesàriament. La bruixa és més intuïtiva que racional, amb els coneixements adquirits bàsicament per transmissió oral, convivia amb els diversos elements de la naturalesa i els coneixia.
Diu Amades que totes les coses i tots els fets que es produïen convenients a l’interès humà eren produïts pels esperits bons; feien créixer els vegetals, fecundàven els animals, provocaven els fenomens de la pluja quan era convenient als conreus, feien seguir la bona dirección a la pedra llençada contra la presa… Els fets ingrats i perjudicials a l’home, les malaltíes, pèrdua de collites, l’epidèmia en el bestiar, dificultat en la cacera… eren obra dels esperits malèvols. A l’entorn d’aquest món d’esperits es creà tot un procediment de tracte amb ells. Per mitjà de nombroses i variades practiques i també d’imprecacions, emeses moltes vegades sota forma de cançó, s’aconseguia atreure els esperits bons i allunyar els dolents; fer més valuosa i eficaç l’acció dels primers i inútil la dels segons, així com posar-los en pugna i baralla entre ells per obtener el triomf dels esperits simpàtics. El tracte amb aquest món invisible creà un vast sistema d’usos i practiques, conegut sota el nom de màgia.
____
1.- Ho trobem a Europa com les Hedge-rider, el nostre “hedge” són les brugueres
Aquest ritual el vaig crear per la celebració que va tenir lloc el 3 d’abril de 2011
Festival del retorn anual de Perséfone
Serà un ritual senzill, tindré flors fresques, o pétals de rosa en el seu defecte, tindré una magrana seca, i alguna branca amb fulles d’arbre de fulla perenne.
Tindré una espelma de color càlid, a ser possible de cera d’abella. Un petit bol a prova de foc, encens, i les representacions elementals que vulgui.
Encendré l’espelma rodejada de les flors i les fulles
Hail Koré, jove dama de la Primavera.
Entrares al Hades descalça, sense joien en els cabells.
Avui surts entronitzada, Oh Perséfone, Reina del Submón.
Celebrem que avui la Terra gaudeix del teu retorn,
Per on tu camines, ella reneix.
Deméter celebra amb joia la teva trobada
Visualitzaré el sol lluint tímid, però donant-los la declaració que ja ha arribat la primavers. Sentiré l’herba nova als peus, la suau brisa i els aromes de la terra que reneix.
A nosaltres retornen ara els petits dons del dia a dia
Una caricia del sol o d’un amant
Una flor acabada de nèixer, moguda per la brisa.
Miraré el pentacle i la magrana, sabré que totes les coses estàn relacionades i que canviant l’èsser puc canviar el que vulgui.
Oh Senyora dels Laberints en antigues terres Minoiques.
Tu que coneixes els Misteris de la conexió amb el Daemon Lover
Teva és la Corona i el Ceptre.
Otorgan’s la capacitat d’agraïr cada dia les petites coses belles
Perséfone dels bells turmells i el cabell d’espigues,
Doncella i Senyora, teu és el misteri de les Llavors de Magrana.
Tu ets l’Estrella de la Poma
La teva veu xiuxiueja secrets des de les profunditats
I la terra, la teva mare, et respón.
T’honorem en aquest dia,
Oh bella Senyora Sota la Terra!
Cremaré uns quants pètals o flors (no fulles) en el bol, en ofrena a la Deessa. Meditaré sobre el que he de recordar d’agraïr cada dia, relativitzant els problemes, doncs la vida és més que el que ens preocupa a diari. Sempre hi han coses per gaudir, sempre i han coses bones per agraïr.
Apago l’espelma. Si hem treballat en Cercle l’obrirem de la manera habitual.
Traducción: Este ritual lo creé para la celebración del 3 de abril de 2011
Festival del retorno anual de Perséfone
Será un ritual sencillo, tindremos flores frescas, o pétalos de rosa en su defecto, tendremos una granada fresca (o seca si no tenemos nada más), y alguna rama con hojas de arbol de hoja perenne. Una vela de color cálido, a ser possible de cera de abeja. Un pequeño bol a prueba de fuego. Incienso, y las representacions elementales que quieras.
Encenderemos la vela que habremos rodeado de flores y de la rama de hojas
Hail Koré, joven dama de la Primavera.
Entraste al Hades descalza, sins joas en el cabello.
Hoyi emerges entronizada, Oh Perséfone, Reina del Submundo.
Celebramos que hoy la Tierra canta tu retorno,
Por donde tú caminas, Ella renace.
Deméter celebra con alegria tu vuelta
Visualizaremos el sol luciendo tímido, pero con la promesa que ya ha llegado la primavera. Sentiremos la hierba nueva en los pies, la suave brisa y los aromas de la tierra que despierta.
A nosaltras retornan ahora los pequeños dones del día a día
Una caricia del sol o d’un amant
Una florrecién nacida, movida por la brisa.
Miraremos el pentáculo y la granada, pensando que todas las cosas estan relacionadas, y que cambiando el ser podemos cambiar lo que queramos.
Oh Señora de los Laberintos en antiguas tierras Minoicas.
Tú que conoces los Misterios de la conexión con el Daemon Lover
Tuya es la Corona y el Cetro.
Otorgano la capacidad de agradecer cada día las pequeñas cosas hermosas
Perséfone de los bellos tobillos y los cabellos de espigas
Donzella y Señora, tuyo es el misterio de las Semillas de Granada.
Tú eres la Estrella de la Manzana
Tu voz muermura secretos desde las profundidades
Y la tierra, tu madre, te responde.
Te honramos en este día,
Oh bella Señora Bajo la Tierra!
Quemaremos ahora unos cuantos pétalos o flores (no las hojas) en el bol, en ofrenda a la Diosa. Meditaremos sobre lo que tenemos que recordar agradecer cada día, relativizando los problemas, ya que la vida es más que lo que nos preocupa a diario. Siempre hay cosas para apreciar, siempre hay cosas buenas para agradecer. Apagaremos la vela, dando gracias.
Si hemos trabajado en círculo, lo abriremos de la forma habitual.